En el capitulo IX, que es el que hoy citaremos, condensado, en este pequeño articulo, el autor nos relata la huella dejada por los Femenias y la que fue su ultima gran obra; el pailebot JUPITER, ultimo construido en Maó.
Para rematar sobre lo mas interesante del libro, en el capitulo siguiente se estudia la “Construcció del Iot Mercedes” al que dedica un interesante relato.
No se queda aquí el libro quien, en general, nos ofrece un repaso de la pequeña construcción naval en la isla y de paso, la influencia de esta pequeña artesanía en la que fue gran base naval de la Armada. Nuestra sincera admiración al autor por su contribución al conocimiento de este menester y nuestra ferviente recomendación de la compra de este libro para la correcta ortodoxia en nuestra bibliografía de consulta. Vayamos con el autor a conocer a estos pequeños y anonimos artistas: …Mestre Gori. Gregori Femenías Riudavets va ser el progenitor de Jeroni i Gregori Femenías Corantí (1873-1939). Aquest darrer va ser un dels pocs mestres d’aixa que van mantener viu l’ofici al port de Maó, dedicació del tot previsible, ja que va heretar l’apel•latiu i l’ofici de son pare. Era un home culte, en constant formació per mitjà de lectures tècniques i bon conversador; testimonis del seu temps afirmen que no era estrany que als fosquets s’organitzés una tertúlia al seu taller, situat al moll de Ponent de Maó, entre «s’elèctrica vella» i el Xoriguer.
Mestre Gori va viure dins una època de decadència en la constmcció naval menorquina, dedicada a les embarcacions menors. Com a professional de l´escola clàssica pretenia que peces com les llates que sostenen la coberta s’havien d´ajustar manualment, sense recórrer a la maça.
Però els germans Femenies a més de construir petites embarcacions van ser els artífexs, fa prop de noranta anys, del darrer pailebot mercant de fusta construït al port de Maó. Bona part d’aquesta informació es basa en la documentació gràfíca i documental facilitada per Enric Taltavull Estrada, que va ser gendre de Gori Femenías Corantí.
Almenys entre 1914 i 1917 Jeroni Femenías, germà de mestre Gori, s´encarregava, com a mestre major de Badia de la província marítima de Menorca, de dur a terme el preceptiu reconeixement d’embarcacions per a la Comandància de Marina. En feia un informe pericial exhaustiu, en què es detallaven les característiques, els materials de què eren consumits i el seu estat. En alguns casos aconsellava de fer-hi noves actuacions. Aquests documents ens permeten conèixer millor els vaixells d’aquell temps.
El 1914 revisà el pailebot amb matrícula de Ciutadella SANT ANTONI, constmït a Palma el 1863, al qual Mestre Jaume Fornaris acabava de fer augmentar l’eslora en quatre metres. Jeroni Femenías en fa la inspecció abans de ser varat i arborat en aquest port, i al mateix momento indica que s’hi han d’afegir quatre «corbes verticals» per banda per tal de donar-hi major solidesa i canviar un tros d’afegit de la quilla. També el 1914 inspeccionà els pailebots VALENTINA i INDUSTRIA.
El pailebot INDUSTRIA, construït a Sóller el 1856, era propietat dels naviliers Arguimbau i feia la ruta entre Ciutadella i Marsella. Va ser inspeccionat pel febrer de 1914, amb la infortunada casualitat que seria enfonsat l’agost del mateix any per un submarí alemany dins la 1 Guerra Mundial. La tripulació ciutadellenca de l´INDUSTRIA, formada pel patró Biel Camps Sintes, el cuiner Pere Orpi i els mariners Sebastià Anglada, Miquel Gelabert, Antoni Triay i els germans Joan i Bartomeu Caules, se salvà gràcies que aconseguí entrar al rem amb la llanxa de salvament per les boques del riu Ròdan.
El 1915 Jeroni Femenías inspecciona el FLOR DE MAR, en bon estat i que acaba de suprimir el viver per al transport de llagostes, i el PAQUETE CIUDADELANO, un pailebot de 26 metres d’eslora construït el 1886 per encàrrec d’un grup de comerciants ciutadellencs a les drassanes de la Barceloneta pel mestre d’aixa maonès Miquel Cardona Mir, esmentat anteriorment.
El 1916 examina el MARIA DE LOS ANGELES, amb matrícula d’Eivissa. El 1917 hi figura el pailebot UNION, amb matrícula de Maó. D’altres, com els pailebots MENORCA i PALOMA, no n’he pogut esbrinar l’any d’inspecció.
Dia 18 d’octubre de 1917, Jeroni Femenías i un altre expert inspeccionen conjuntament, a petició del cònsol francès, el veler d’aquesta nacionalitat IVONNE. Fan constar que ha estat carenat d’acord amb la proposta del reconeixement pericial anterior, que s’han calafatat curosament totes les «costures» que emergien de Faigua i la coberta, que estava en pitjors condicions. En conseqüència l’aigua que entra s’ha reduït d’una manera notable, a 15 centímetres d’alçada diària, «quantitat fàcilment dominada per la bomba del vaixell i més tenint en compte que s’ha adobat la caldera». La resolució final és que pot surtir a la mar amb seguretat a condició de fer-ne una reforma definitiva a curt termini»…
Acabada la exposición sobre el artesano, el autor comienza ahora, con una larga historia y bien documentada, la vida de una de sus obras; el pailebote JUPITER. Volvamos con el Sr. Adolf Sintes: …“El JUPITER, darrer pailebot maonès.
Si al capítol VII deixàvem constància del barrer pailebot construït a Ciutadella, el MANUEL BONET, obra de mestre Jaume Fornaris el 1921, ara coneixerem el pailebot JUPITER, el darrer construït a Maó el 1919.
El nefast decret prohibicionista de les Corts espanyoles del 1820 fou més fulminant que el corc per a la flota menorquina, conformada per 102 naus amb un registre superior a les 12.000 tones, però l’efecte no va ser tan immediat per als constructors de navilis gràcies al seu renom i mestria. Va costar noranta-nou anys d’agoma fins a ambar al pailebot o goleta de dos pals JUPITER, darrer dels mercants de les drassanes maoneses.
Va ser construït pels mestres Gregori i Jeroni Femenías Corantí a la punta des Jonquet, davant la central de Gesa (encara inexistent), un dels llocs preferits pels mestres d’aixa per a les feines de construcció i armada dels grans bastiments ja que reunia tots els avantatges per la facilitat orogràfica que presentava, era una gran esplanada de terra i riba arenosa amb rost prou dolç per a la fusa a la mar, que en el cas del JUPITER es va dur a terme dia 29 de novembre de l´any 1919, annat de pailebot o goleta de dos pals i sense cap tipus de motor.
En l’escriptura del notari Francesc Andreu Orfila, atorgada el 20 d’octubre de 1920, es fa constar que es tracta «d’un vaixell de fusta de 22,98 metres d’eslora (però 25,10 d’eslora total), 6,68 de mànega i 2,92 de puntal; amb un pes de 83,84 tones netes i 93,37 de càrrega, al qual han posat el nom de JUPITER i aparellat de pailebot, i que té un valor de 38.746,50 pessetes». Va ser inscrit en llista 1ª, foli 2n i reial patent 393 expedida a Maó el 8 de desembre de l’any 1920.
De Maó a Nova York. La nau, però, havia quedat enllestida i amarinada a fínals d’agost, i féu el viatge inaugural dia 14 de setembre de 1920 cap a la ciutat de Mallorca, comandada pel patró Francesc León i amb consignació pel majorista local Jaume Huguet. Ben prest va ser el conegut patró maonès Jaume Ensenyat qui n’agafà el comandament, que ja no deixaria fins a la sevajubilació.
Al JUPITER li esperava mig segle de navegació perillosa. La seva dotació era de vuit homes, allotjats al ranxo de proa, de devers 30 m3, que disposava de sis lliteres (de 2 x 0,70 x 0,70 m) i al qual s’accedia a través d’un escotilló de 75 cm de costat, ranxo que es comunicava amb la bodega a través d’una escotilla de 40 cm de costat. La cambra de popa, de 40 m3, disposava de quatre lliteres i s’hi entrava per un escotilló de 70 cm direcció cap a proa, amb dos finestrons per banda, i per popa es comunicava amb el rebost i a través d’aquest amb la bodega. Duia un dipòsit d’aigua dolça de 1.400 litres tot revestit de ciment.
Un fet que ara se’ns fa difícil d’entendre és el llarg viatge que el JUPITER efectuà l’any 1923. El petit pailebot de fusta va fer la travessia a la vela de l’oceà Atlàntic, des de Maó fins a NovaYork, per tal de convertir-se en motoveler mitjançant la instal•lació d’un motor de 50 CV marca Ferro fabricat per l’Standard Motor Parts Company, de Cleveland.
Podem consignar com a activitats lúdiques o alienes a la seva feina delicada, que tot seguit considerarem, que l’any 1921 el JUPITER va prendre part en un simulacre de salvament duit a terme per la Brigada de llançacaps de la Junta de Salvament Marítim de Menorca juntament amb el bot de salvament QUIRICO RIBERAS. El simulacre de salvament es va fer mitjançant una canastra arriada des del pailebot ancorat enmig de la Culàrsega fíns a terra, a s´Hort Nou.
També existeix testimoni fotogràfic –d´escassa qualitat- de la participació del JUPITER a les festes marineres del port. Fondejat en roda, també a prop de s’Hort Nou, van muntar-hi un botaló paral•lel a la mar pel costat d’estribord des del qual es practicà el joc d’equilibns de capellet, amb motiu del qual es concentrà una variada flota d’embarcacions menors al voltant de la nau.
Singladures de risc. El JUPITER navegà durant una dècada sota matrícula de Maó fins que dia 29 d’agost de 1930 va ser venut per 47.500 pessetes a Manuel Salas Sureda (Naviera Mallorquina) de Palma. Al cap d’un parell d’anys, 2 d’agost de 1932, se li instal•là a Palma un motor Burmeister Wain de 50 CV efectius i 25 de nominals, amb un cost de 25.000 pessetes, que li permetia navegar a 5 nusos. Portava un dipòsit de 5.000 quilos, segons Forigmal, de gasoil.
Dia 8 de març de 1933 va canviar de nom pel de CALA FORNELLS. Però l’antic pailebot maonès també patí les conseqüències de la Guerra Civil ja que va ser enfonsat, si bé es pogué reflotar el 21 de juliol de 1938.
Al servei cle la Naviera Mallorquina el CALA FORNELLS -antic JUPITER– inicia una sèrie de singladures extremadament perilloses; és destinat al transport de líquids combustibles tipus benzina í altres, com es comprova en alguns dels nombrosos trajectes que fa entre Palma i Maó en les dates i amb els carregaments que s’esmenten tot seguit.
Dia 30 de novembre de 1944: 150 bidons de benzina, 124 de fuel, 100 sacs de carbó i 50 tones més de carbó.
L’ 11 de maig de 1946: 287 caixes de rajoles. 100 bidons de benzina, 100 bidons de gasoil i 115 de fuel. 1 el 17 d’agost de 1946: ciment i combustibles.
L’any 1947 es fa una reparació de recorregut general a l’antic pailebot per l´import de 10.350 pessetes. Naviera Mallorquina encara se’n serviria durant més d’una dècada; el va vendre el maig de 1958.
Trenta anys a l’estret.
El comprador del CALA FORNELLS, per 800.000 pessetes, va ser Alfredo García Rivas, armador i consignatari de Ceuta. Va fer el viatge cap al seu port via Palma, Motril i Melilla el mateix maig de 1958. Com de costum, el nou armador té previst canviar el nom de la nau tot just arribia port pel de Estrella de Africa. També sol•licita un inventari molt complet de la nau, que realitza l’anterior armador mallorquín….
A partir d’aquest moment realitza les seves funcions a l’estret de Gibraltar, continuant amb les mercaderies perilloses, com abans, però afegint a les benzines i gasoil les bombones de butà i propà. No tenim confírmació del canvi de nom com a ESTRELLA DE AFRICA, però sí pel de REME.
Amb el qual, segons certifica el Registre de vaixells de la Capitania Marítima de Ceuta, la nau va naufragar el 26 de març de 1987.
L’antic JUPITER, el darrer pailebot constmït pels mestres Femenies a les acaballes de la navegació a la vela, trobà el seu repòs seixanta-vuit anys després de ser varat al port de Maó i d’haver-se dedicat, amb bona nota, al transport d’unes mercaderies que per la seva perillositat semblen impròpies d’un vaixell de’fusta de les seves característiques”…
Estupendo y completo relato del autor, quien al final de este cita que tuvo la valiosa colaboración del Sr. Pau Petrus, quien había grabado unas conversaciones con el historiador Miquel Barber Barceló.